Visites
domingo, 27 de marzo de 2011
10:11 | 
Publicadas por
The blue windmill
Nunca paran de hablar, si a eso que hacen se le puede llamar hablar, muchos dirían que es otra cosa, pero dejemoslo así en hablar, aunque solo sea un dialogo de sordos, porque ellos no se escuchan, ni nos escuchan, solo oyen lo que quieren oír, interpretan a su manera lo que les decimos sin confirmar si han entendido bien lo que decimos, lo que les decimos, lo que les pedimos, lo que necesitamos, y ellos automáticamente oyen la parte que coincide con su opinión, con sus necesidades con la de sus amigos, o sus amigos de pupitre, o lo que es peor con lo que quieren aquellos que después les darán un asiento en el Consejo de Administración.
Aunque durante un tiempo a lo mejor nos han olvidado, ya están de nuevo aquí, y en gran cantidad, algunos parece que hayan aparecido de debajo de las piedras, otros son momias o resucitados, aunque su resurrección se limite a unas semanas porque solo quieren demostrar que aun están por ahí , aunque solo quieran recoger un poco del pastel de la subvención, ahora aparecen todos.
Los hay de todas las calañas, de todas las variedades, de todas las especies y de todos los colores y matices, todos ellos nos quieren, viven para nosotros, o eso dicen, a pesar de las hernias, ...
Hay tantos que seria complicado hablar de todas les especies, por eso me ha parecido correcto hablar de dos de ellos, son los mas grandes no se si por suerte o por desgracia, y además con la suerte que que uno pertenece a la flora y el otro a la fauna.
Podría decir mi opinión, pero en un momento en que todo es tan subjetivo, en el que tal vez más que nunca interpretamos las palabras de una manera muy personal he creído conveniente coger unas caracterí
sticas que aparecen en unas webs en Internet, yo solo me he limitado a poner la negrita, después que cada uno lo lea, e interprete lo que quiera, y después que los escuche no solo que los oiga, hay que escucharles, y dentro de unas semanas escoger, si es que aun os quedan fuerzas para ello.
sticas que aparecen en unas webs en Internet, yo solo me he limitado a poner la negrita, después que cada uno lo lea, e interprete lo que quiera, y después que los escuche no solo que los oiga, hay que escucharles, y dentro de unas semanas escoger, si es que aun os quedan fuerzas para ello.
Por si no lo habéis deducido hablamos de LAS ROSAS y LAS GAVIOTAS.
Las rosas (rojas) parecen simbolizar pasión, amor, compromiso..
Las gaviotas, la libertad...
Pero veamos que dicen de ellas:
Los rosales son arbustos o trepadoras (a veces colgantes) generalmente espinosos, que alcanzan entre 2 a 5 metros de alto y rara vez se pueden elevar tanto como 20 m trepando sobre otras plantas. La distribución geográfica general de muchas especies es incierta o incompleta.
Arbusto de tallos semileñosos, casi siempre erectos (a veces rastreros), algunos de textura rugosa y escamosa, con notables formaciones epidérmicas de variadas formas, persistentes y bien desarrolladas (aguijones).
Su alimentación incluye la pesca, la carroña, la depredación de huevos, insectos, lombrices de tierra y residuos. También dejan caer moluscos desde cierta altura para abrirlos. Patalean y agitan el fango de aguas poco profundas para apresar los organismos que se encuentran allí.
Las gaviotas pueden prosperar a expensas de otras especies. Por ejemplo, se conocen casos en que las gaviotas de mayor tamaño han expulsado de sus territorios de nidificación a gaviotas más pequeñas, en parte a través de la depredación de huevos y polluelos.
Por ejemplo, durante el cortejo, las gaviotas ejecutan exhibiciones de amenaza, pero lo hacen en secuencias que en apariencia modifican su significado.
Las actividades carroñeras de las gaviotas pueden afectar también a la ecología de los entornos urbanos.
Tu mismo...
viernes, 25 de marzo de 2011
10:06 |
Publicadas por
The blue windmill
EN PRIMAVERA(Jacques Brel)
En Primavera, en primavera
I el meu cor, i el teu cor
estan pintats amb vi blanc
en primavera, en primavera
els amants han d'anar a resar
a la Mare de Déu del Bon Temps
en primavera
Una flor,un jurament, un somriure
a l'ombra d'una mirada rient
I el meu cor, i el teu cor
estan pintats amb vi blanc
en primavera, en primavera
els amants han d'anar a resar
a la Mare de Déu del Bon Temps
en primavera
Una flor,un jurament, un somriure
a l'ombra d'una mirada rient
Tot ParísConvertit en petons
de vegades, fins i tot la gran nit
Mira tot París
convertit en les pastures
per dels ramats de amants
de pastors imprudents.
Mira tot París
Dia de festa en el poble
per beneir el sol
a aquestes noves parelles
Dia de festa en el poble
per beneir el sol
a aquestes noves parelles
Tota la Terra
Convertida en petons
que parlaran d'esperança
Mira aquest miracle
segurament és l'últim
que se’ns ofereix
sense haver de demanar-lo
Mira aquest miracle
havia de passar
aquesta és la primera oportunitat
L'única del any
Convertida
que parlaran d'esperança
Mira aquest miracle
segurament és l'últim
que se’ns ofereix
sense haver de demanar-lo
Mira aquest miracle
havia de passar
aquesta és la primera oportunitat
L'única del any
En Primavera, en primavera
I el meu cor, i el teu cor
estan pintats amb vi blanc
en primavera, en primavera
els amants han d'anar a resar
a la Mare de Déu del Bon Temps
en primavera.
I el meu cor, i el teu cor
estan pintats amb vi blanc
en primavera, en primavera
els amants han d'anar a resar
a la Mare de Déu del Bon Temps
en primavera.
Totes les xiquesvos donaran els seus petons
a continuació, les seves esperances
mira a tots aquests cors
igual que les carxofes
que es desfullen a colps
per oferir-se als espectadors.
Mira a tots aquests cors
com les bones burilles
que s’encenen rient
per a les xiques del metro
com les bones burilles
que s’encenen rient
per a les xiques del metro
jueves, 10 de marzo de 2011
19:38 |
Publicadas por
The blue windmill
De tant en tant em sorprenc amb el que escolte, o llig als periòdics, les tonteries per no dir rés mer fort que algunes persones diuen, o inclòs molts de nosaltres sense parar a pensar el que estem dient, perquè son frases fetes i que utilitzem perquè ens venen al cap en un moment donat.
Supose que és el que li va passar a Rajoy al demanar “un plan como Dios manda” ; no sé la mania que té esta gent de mesclar el humà i el diví, i més amb estos moments, ells que tant coneixen les escriptures deurien aplicar més allo de “ Donar al César el que és del César i a Déu el que es de Déu”.
En estos moments la església catòlica no està en els seus millors moments, des de fa un temps els casos d’abusos de menors fets per retors i amagats i perdonats per els estaments eclesiàstics estan fent-los un poc de mal, si més no, no tant com el que mereixen.
Però Rajoy parlava d’economia, i de eixes coses si que deu de saber Déu, vist el que fan els que més a prop d’Ell es trobén.
Ja està un poc lluny, encara que no aclarit, tot el assumpte del viatge de Benet XVI a Valencia, això és saber organitzar viatges rendibles i no els que ens organitza Viajes Halcon. I és que el Papa està molt prop de Déu, i li donarà bons consells.
Però també últimament ens em assabentat de altres “plans” que han fet gent que és diu molt devota i gent integrant de la església. Parle del destacat membre del Opus Dei, Ruiz Mateos, que una vegada més ha entabanat a milers d’estalviadors ( això sí poc responsables, o molt confiats) i els ha deixat pelats.
L’altre cas que ens em assabentat estos dies és el pla d’estalvis (diuen elles) de les monges de convent de Saragossà, que com bones creients tenien guardats en bosses de fem ( també ho feia la Pantoja i altres per el estil) lluny de les llargues mans d’hisenda, i tal vegada esperant saber on hi ha algun necessitat per a ajudar-lo, com són monges de clausura els es difícil conèixer els problemes i necessitats que hi ha fora del convent.
No sé de quin tipus de “pla econòmic” d’eixos que Déu mana és el que ens pensa aplicar Rajoy, o igual li’n aconsella un altre. 
Com solen dir :” Que Déu ens enxampe confessats” , amb un poc de sort ens farà també un pla d’estalvis, o millor que siga de jubilació.
Etiquetas:
Benedicto,
Benet,
Camps,
Como Dios manda,
Diví,
Humà,
Rajoy,
roo monges,
Ruiz Mateos
|
2
comentarios
miércoles, 9 de marzo de 2011
8:58 |
Publicadas por
The blue windmill
Sols despertar va sentir el olor, olor a cossos nus, olor a suor, olor a fluixos corporals, olor de plaers...
Es va llevar del llit i va caminar fins la finestra, i des de allí, amb els primers rajos de sol, va veure els cossos encara nus, que es dibuixaven sota el llençol.
El olor de l’habitació, els cossos mig il·luminats, insinuants, feren que la seua sang tornara a bullir, i la excitació del tot el seu cós li demanaven tornar a gaudir dels plaers que havia experimentat feia unes hores i que hi havia reprimit tant de temps.
Tornà al llit, estirà el llençol, i ara si tenia davant d’ell els cossos completament nus, segurament somiant en plaers com els que ell somiava despert...
Els dits acariciaren suaument els cossos dormits, cabells, ulls, nas, llavis, pits, cames, peus, sexes, de dalt a baix, de peus a cap sense deixar un sol mil·límetre de pell,...
Els cossos potser per els somnis, potser per les carícies, pot ser per el olor de la cambra, o per tot junt, despertaren excitats, emanant un calor dens, demanant plaer...
En un moment, els cossos nus s’ajuntaren, llavis, mans, cames, pits, peus, començaren una irrefrenable lluita entre ells, lluita per a aconseguir el màxim plaer possible.
Quan hores després sols s’oïen gemecs i crits de plaer, quan ja anava a esclatar de plaer, va sentir una punxada al cos, i un líquid calent va brollar d´ell i corria entre els cossos,
Ell notava com perdia el mon de vista, i com l’olor de la seua sang impregnava l’habitació.
sábado, 5 de marzo de 2011
21:06 |
Publicadas por
The blue windmill
No soc faller, no ja no m’agraden les falles, la veritat és que no sé si en algun moment m’han agradat, però ara han agarrat un estil que no, no va amb mi, i malgrat el meu nom, tinc que dir que son unes festes massa blaves per a mi, a més a més les aglomeracions m’aclaparen.
Però hi ha una cossa d’esta festa que m’agrada molt, i no es que siga exclusiva d’estes festes, però si una part molt important, i és la pólvora, o quasi millor podria dir l’olor a pólvora.
I crec que el que per a uns son les carnestoltes, per a mi es l’olor a pólvora. Oldre a pólvora és per a mi oldre a eixa primavera que s’acosta poc a poc, i que en uns dies farà florir les plantes, calfar el sol, bullir la sang.
I és que com he dit en altres moments, a pesar dels bons moments que pot haver a l’hivern, soc més animal de sang calenta i preferisc la primavera, el sol, la calor, la llum, l’olor de la muntanya, de les flors, l’olor de la mar, y sentir la sang com corre per el cos.
Si per això m’agraden les falles, perquè son la porta a la primavera, a la sensualitat, a la calor, a la llum.
I per a que no es queixen els fallers acabaré amb les paraules de “El Fallero” que ve a dir el mateix que pense jo: “Per la senda de les flors ja vé l’estiu”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)