Visites
sábado, 9 de abril de 2011
20:20 | 
Publicadas por
The blue windmill
Que estava passant? Perquè ningú se’n adonava? Ja no li quedaven forces i el que és pitjor ja no li quedava temps...
Va escoltar com uns crits mes forts, i de sobte un soroll fort com un colp d’una porta, com si es tancara, i va notar com els sorolls y les paraules es van fer més dèbils quasi no podia oir rés del que es deia, la foscor es va fer mes forta, mes negra...
Alguna cosa es bellugava, pareixia com si el portaren a algun lloc, no podia pensar on, sols pensava en que el temps passava i no podia fer rés...
Després tot es va parar de nou, un altre cop un soroll fort, i semblava que de nou hi havia més llum dintre de la foscor, y sentia millor de nou.
El remor de la gent es va fer silenci total y començà a escoltar la seua musica preferida, el que ell deia eren les cançons que havien marcat la seua vida, i algú, no podia endevinar qui recitava les poesies que a ell li agradaven, i repetia algunes de les paraules i frases que ell solia repetir a sovint.
Ja sabia on estava, ja era tard, tenia que fer alguna cosa, o ara o mai...
Allà lluny una llum va aparèixer, una llum blanca que anava acostant-se a poc a poc, ell volia eixir, tenia que fer un últim esforç...
A mesura que la llum es feia gran, va començar a sentir un altre soroll, com uns xiulits, constants, cadenciosos, piiit, piiit, piit, piiit, piiit,...
Va fer un esforç, un gran esforç i d’un cop, amb els xuilits sempre de fons, es va alçar y va obrir els ulls... tot va ser qüestió de segons, de dècimes de segon, tal vegada centèsimes de segon...
Hi havia aparells amb pantalles que emetien els xiulets, llums...
I allí estaven tots, amics i enemics, espantats del que estaven veient...
I de sobte tot va canviar,
piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit.
La foscor i el silenci ja era total...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)