Visites
domingo, 27 de febrero de 2011
20:05 | 
Publicadas por
The blue windmill
Ja sabia el que pensaven d’ell cadascú dels que li importaven, inclòs dels que no li importaven, havia escoltat el que volia i més, havia escoltat el que no volia saber.
Ara, sabia el que pensaven els uns i els altres, els amics i els enemics, els que es deien amics, i els que considerava enemics.
Sabia, els que eren fidels al que pensaven, i coneixia aquells que pensaven una o un altra cosa depenent d’on foren, en qui parlaren, el que els interessara, ja ho sabia...
Era l’hora de destapar el joc, ja podia mostrar les seves cartes, perquè sabia amb quines cartes jugava cadascú, era l’hora de dir que ell estava allí.
D’un cop es posaria de peus, i tots es quedarien estupefactes,al veure’l i molts acatxarien el cap amb vergonya recordant en que feia uns moments hi havien dit. Va començar el compte enrere, prenent forces per a aixecar-se, tres, dos, u...
Però malgrat el esforç el seu cos no va respondre, es va quedar quiet, ho intentà un altra vegada, i altres mes després, intentant prendre cada vegada més força, però...rés. Semblava com si una estranya força, el mantinguera lligat al fons del taüt.
Es feia tard, li quedava poc de temps per a actuar, si tardava molt, seria massa tard i aleshores si que estaria mort.
Però no tenia forces, no podia moure’s, ni cridar, ni...
Aleshores... estaria mort? O potser no?
miércoles, 23 de febrero de 2011
10:27 |
Publicadas por
The blue windmill
No era la meua intenció recordar esta data, però com tots els mitjans de comunicació ho fan, em venen al cap algunes idees que vull compartir.
Els astres o els humans han volgut que coincidira esta data amb tot el moviment al mon arab, i si bé hui tots, o quasi tots ens felicitem per la valentia de les gents que surten al carrer a estos països, i els animem a continuar la seus lluita, tenim que reconeixer que nosaltres ens vam quedar dins de casa, asustats, esperant a veure que passava, i no vam eixir al carrer fins uns dies despres quan tot ja estava clar.
També estoltem als nostres politics donar classes de democràcia per a tots, i tinc que dir, que m'arvegonyeix veure les imatges amb tots els nostres representants amagats baix l'escó. Sols trés van defendre la seva dignitat i la nostra, Suarez, Gutierrez Mellado i Carrillo.
També em fá riure escoltar als periodistes allí presents parlar de les cares que feien els colpistes, tenint en compter que també ells estaven tirats per terra sense alçar el cap.
Son idees i records que em venen al cap hui, jo he de reconeixer que estava asustat, i sols em vaig ocupar de protegir o buscar protecció per a els meus.
Per tot això, jo que m'alegre de qualsevol moviment que faça una persona o un país cap a la democràcia, no puc donar lliçons a ningú del que tenen que fer, jo no soc un bon exemple, sols puc desitjar-los sort, ells son valents.
sábado, 19 de febrero de 2011
21:54 |
Publicadas por
The blue windmill
A la llum del llar, ell acabava de seure, amb un got en la mà, encara estava nu. Va encendre una cigarreta, i va pegar una calada, necessitava relaxar-se, reposar.
Mirava les flames del foc, però no sabia si el calor que sentia venia del foc o de dins del seu cos.
Girà la mirada cap a dins del saló, i allí endormiscada sobre la catifa estava ella, la llum de les flames deixaven veure els seus cabells enredats, la seua cara envermellida, el seu mig somriure, el cos nu, encara humit, la seva pell calenta que transpirava plaer per tots els seus porus.
La va mirar i un somriure luxuriosa es va dibuixar al seus llavis. A la seva memòria va reviure el que havia passat eixa nit, el sopar, la discussió, les carícies, les abraçades, els besos, la passió, la lluita per el plaer, un plaer llarg, intens; l’extenuació; tornar a començar. Sí, van fer l’amor com a bojos, com a feres ferotges, una vegada i una altra, ...fins que les forces els van fallar i van caure tots dos rendits.
Al cap d’un moment ella es va despertar, somrient el va mirar, es va alçar mostrant tot el seu cos nu i apetitós, lentament s’acostà a ell, a la butaca on ell intentava prendre forces; ja al seu costat es va acatxar, i apropà cara a cara, llavis en llavis en un profund i càlid bes, mentre li clavava una daga al cor.martes, 15 de febrero de 2011
16:46 |
Publicadas por
The blue windmill
Ja està, sembla que ja està tot clar i Egipte ja està en el camí de la democràcia, de mans del militars que eren els que van donar suport al enderrocat president els últims 30 anys, estrany canvi, però si ho fan... mes val tard que mai, que Osiris, Isis i Horus els protegeixin i els guiïn per el bon camí.
I es que al voltat de tot això passes coses rares, ara resulta que els anglesos, els seus bancs o institucions, estan investigant la fortuna de Mubarak; ara? Que potser la feta este últim més, o any? Amb 30 anys no han tingut temps de mirar si les comprés que feia i les inversions eren diners honrats, o furtats al poble. I em pregunte si esta investigació la farien si no haguera estat enderrocat.
Resulta que les autoritats dels països occidentals es preocupen molt d’investigar d’ón provenen els diners que els ciutadans posem al banc, amb lleis i normes antiblanqueig, per si fem tràfic d’armes, de drogues, extorsions, etc... però si provenen d’un Dictador, d’un empresari extorsionador, o d’alguna persona poderosa, sols s’investiga si son enderrocats, i no se a qui li tornaran eixos capitals.
Em pregunte si no seria millor ja que estem en estats “Gran Hermano” que controlaren i gual als grans que al menuts.
Si controlem als nostres governants, (No es deixen es clar), i es feren públics els resultats, sabriem que fan amb els nostres diners, y no caldria especular i es podrien callar moltes veus. De què van viure els Borbons a l’exili? D’el que treballaven, perquè d’Espanya no es van emportar rés... o si?
Fabra, a fet fortuna per que li toca la loteria, exemple de transparència.
Camps, sols té 900 € al banc, perquè es te que comprar molta roba.
Però estàvem a Egipte, al seu nou camí, i trobaran moltes pedres en ell, la primera sembla que ja la han vista, i eixa tenien que haver-la vista abans de començar. Si hi havia, parats, ara durant algun temps en tindran més, el turisme s’ha parat, i per tant, hotels, restaurants, vaixells, guies, cuiners, tenders, ... i tots els que menjaven d’ell, tindran que esperar, mesos, sinó anys, per a que torne al nivells que estava, i eixa pedra es dura i descoratjadora per a aquells que pensaven que enderrocat Mubarak, tot hi havia passat.
I tindran més pedres en al camí, els que pensaven que l’unic mal era el “rais” demanaran augments de sou, millor condicions... i no serà possible encara ( a nosaltres ens va passar), ...decepció.
I vindrà una continua carrera d’obstacles, possibles desviacions del camí, parades llargues, i segurament no arribaran mai al port on volien arribar, o arribats allí veuran que no era això el que ells volien. Molts em passat per el mateix.
A mi la pedra que més por en fa, és el paper d’els integristes, de les religions, si no separen la religió de la política, mal ho tenen. I ells tenen exemples en la seua història, els grans sacerdots van acabar amb l’esplendor dels faraons, i en països veïns...
De totes maneres son ells els que tenen que fer toca fer el seu camí, que els vaja bé.
domingo, 13 de febrero de 2011
12:39 |
Publicadas por
The blue windmill
Veniu al mar.
Prepareu-vos per caminar de cara al vent,
prepareu-vos per escoltar el que diu el cargol de mar,
parpelles per tancar la foscor,
ulls per comptar les partícules de pols de les estrelles,
mans dolces per eixugar les llàgrimes.
Prepareu-vos des de fons del cor.
I sigueu feliços.
Prepareu-vos per a escoltar el que diu el cargol de mar. Jo diria prepareu-vos per a escoltar, escoltar el que passa al nostre voltant, escoltar el que diuen les persones que ens estimen, i les que ens odien, escoltar els sons que ens porta en vent, la musica, el soroll de l’aigua dels rius i de la pluja, el que diuen les fulles dels arbres que meneja el vent, escoltar... no es fàcil, perquè no estem preparats, ni tenim temps d’escoltar, ni... volem escoltar.
Mans dolces per a eixugar les llàgrimes de la gent que estimem, dels que volent o sense voler em fet plorar, o han fet plorar. Mans dolces per a fer carícies, per a sentir el calor dels altres, per a sentir-se a prop dels altres, mans per a ajudar, per a agarrar la mà, per a lluitar, preparem les mans...
Prepareu-vos per caminar de cara al vent,
prepareu-vos per escoltar el que diu el cargol de mar,
parpelles per tancar la foscor,
ulls per comptar les partícules de pols de les estrelles,
mans dolces per eixugar les llàgrimes.
Prepareu-vos des de fons del cor.
I sigueu feliços.
Va ser en un reportatge a la televisió, sonava una cançó japonesa, i els subtítols traduïen la lletra que acompanyava a una musica serena.
No recorde les imatges que acompanyaven, perquè la mirada va anar directe a seguir la lletra de la cançó. De tan en tan em venen a la memòria eixes paraules, pense en elles, i cada vegada m’agraden més.
No sé si al recordar-les ho faig tal com eren, però és així com les recorde i així com m’agraden.Venim al mon, estem al mon, a que hem vingut? Per a què estem ací? Per a que ens preparem? Per a que ens han preparat? Que ens han ensenyat?
Supose que cada persona contestaria de manera diferent a estes preguntes, perquè cadascú ens em pres la vida de manera diferent, i amb una finalitat diferent.
Prepareu-vos per a caminar cara al vent. Si també ho deia Raimon en la seua cançó, “la vida ens dona penes i el nàixer es un gran plor”; però és més, i si estem preparats per a caminar cara al vent, podrem superar les penes i que el plor siga un clam a la alegria.
Prepareu-vos per a escoltar el que diu el cargol de mar. Jo diria prepareu-vos per a escoltar, escoltar el que passa al nostre voltant, escoltar el que diuen les persones que ens estimen, i les que ens odien, escoltar els sons que ens porta en vent, la musica, el soroll de l’aigua dels rius i de la pluja, el que diuen les fulles dels arbres que meneja el vent, escoltar... no es fàcil, perquè no estem preparats, ni tenim temps d’escoltar, ni... volem escoltar.
Parpelles per a tancar la foscor. I és que les parpelles no estan sols per a tancar els ulls, no estan sols per a fugir de veure el que no ens agrada, el que ens molesta, les parpelles també són per a eixir de la foscor, obrir els ulls a la llum, als demés, a la realitat que ens envolta, i amb la que somiem.... ulls per a comptar les partícules de pols de les estrelles, per a contar tot allò minúscul però bonic que conforma el nostre dia a dia.
Mans dolces per a eixugar les llàgrimes de la gent que estimem, dels que volent o sense voler em fet plorar, o han fet plorar. Mans dolces per a fer carícies, per a sentir el calor dels altres, per a sentir-se a prop dels altres, mans per a ajudar, per a agarrar la mà, per a lluitar, preparem les mans...
Prepareu-vos des del fons del cor. Prepareu-vos de tot cor amb gana, convençuts del que feu, del que voleu, de per a que lluiteu, però amb el cor a la mà, sense mentires; prepareu-vos per a caminar recte, sense amagatalls, prepareu-vos.
I tot això, per a que?
Per a què tota eixa preparació?
Per a estar ací.
I per a que estem ací? Em sembla recordar que preguntava la cançó. I la contestació era curta, fàcil, senzilla.
Hem vingut a ser feliços.
Prepareu-vos per a ser feliços.
I sigueu feliços.
martes, 8 de febrero de 2011
17:11 |
Publicadas por
The blue windmill
Tots ells i elles havien vingut per a dir-li adéu.
Tots els seus amics i enemics estaven allí.
Tots parlaven entre ells, fent roglets, els uns coses bones, altres criticant-lo, uns altres el magnificaven, els de més allà el denostaven, però tots parlaven d’ell, del que havia fet, i del que no, de veritats i de mentires, de coses d’ell.
Uns estaven tristos, altres més o menys indiferents, hi havia qui somr
eia. Canviaven d’un rogle a un altre continuant les converses.
eia. Canviaven d’un rogle a un altre continuant les converses. Tots ells i elles, amics i enemics parlaven fluixet, gairebé murmurant, malgrat que estaven segurs que ningú els escoltava.
Però no era així.
Ell estava escoltant-ho tot, escoltava el que deia cada un, des de dins del taüt prenia nota en la seua ment del que cada un deia.
No estava mort... o potser sí?
sábado, 5 de febrero de 2011
17:04 |
Publicadas por
The blue windmill
Pocs son els països que en un moment de la seva historia no han patit eixe mal, i quan eixe mal entrava deixava restes per tots els pobles.
Després segons la intensitat i l’efecte, les restes es quedaven a la vista de tothom, s’enterraven, o s’amagaven...
Quasi ningú està orgullós d’això, però no saben que fer d’eixos símbols, o de les restes d’eixos símbols, a tots els destorbaven, n’hi ha de tota classe de material, de pedra, de tota classe de pedra; de metall, amb tots els 
aliatges possibles, de totes les dimensions ...
aliatges possibles, de totes les dimensions ...
Després de molts anys han trobat la solució, prendran els símbols feixistes, les estàtues de Hitler, de Franco, de Pinoxet, de Sadam,... de tots ells... les fondran totes elles, i amb el material obtingut faran la estàtua de Fabra al aeroport de Castelló.
Potser alguna persona coneix millor material per a aquesta bogeria?
jueves, 3 de febrero de 2011
21:01 |
Publicadas por
The blue windmill
La veritat es que no sé perquè m’han vingut al cap tot de repent els politics, perquè ella parlava de cinema i no de circ, encara que igual tot es un espectacle.
Aquets dies, ho tinc que reconèixer, estic més pendent per tot el que està passant a Tunísia, Egipte, i demés països, del magreb, del pròxim orient, o com vulguen dir-los.
Deia el molí l’altre dia que no sabia perquè el que passava estava passant ara i no fa vint, deu, un any, o l’any pròxim, i tampoc sé si ha estat una cosa del poble sorgida espontàniament, o dirigida d’alguna manera per algú, o per alguns interessos, i per tant per algun polític. Cosa que no seria d’estranyar.
Ara resulta, que els politics “occidentals” tenen pressa de que tots eixos països siguen democràtics, i demanen que es facen canvis ja i ràpidament, i han estat callats fins ara, és que tan llestos que son no sabien el que estava passant a eixos països?, potser no saben el que està passant en altres llocs on el poble esta igualment reprimit i explotat. Potser no han estat els seus països, i tal vegada ells mateixos els que han participat en eixa repressió?, o han mirat cap un altre lloc per a no veure-la. Ells que estan tan bé informats, amb tots els seus serveis d’intel·ligència, de veritat no saben el que passa en realitat, i s’assabenten per la premsa?
Però no tenim rés a fer, son així, ells, els d’abans i els que vindran, sempre posant-se al costat del que més es convé i al moment que és convé, ballant d’un costat al altre, per tal de eixir airosos, per tal de continuar. I si entre tant et trepitgen no passa rés, el dia que els faces falta, vindran i tornaran a ballar, i diran que no ho sabien, o que van ser uns altres, o que les coses han canviat, o que és que ara ja saben ballar...
Si, no sé perquè l’article de la Coixet , em va fer pensar amb els politics..., i em fa pensar que s’acosta una època en la que els veurem a tots ballar, als que estan morts, als que estan vius, als que es moriran i als que ressuscitaran, tots voldran que ballem amb ells, ens diran que som els millors, que ens estimen... però acabat el ball, s’oblidaran de nosaltres, com sempre... fins que de nou necessiten ballar...per això no es d’estranyar que al igual que la gent ha deixat d’anar al cine, deixem als politics de banda.
Larticle d'Isabel Coixet acabava aixì: " Encara que faça mal. Encara que et posen a parir. Encara que done vertigen. Perquè encara que el cinema haja mort, els cienastes seguirem ballant. Ës l’únic favor que podem oferir als espectadors. Tant de bo encara estiguen disposats a ballar amb nosaltres.”
Això deu ser el que pensen els politics: "Encara que faça mal. Encara que et posen a parir. Encara que done vertigen. Perquè encara que la politica haja mort, els politics seguirem ballant. És l’únic favor que podem oferir als ciutadans. Tant de bo encara estiguen disposats a ballar amb nosaltres.”
I tant que estem...malgrat tot, ballem.
martes, 1 de febrero de 2011
12:05 |
Publicadas por
The blue windmill
El molí fa anys que pega voltes, i en va pegar moltes en altres temps, quan en aquestes terres hi havia una dictadura, i va intentar posar el seu granet de sorra, per a que les coses canviaren. Però tinc que reconèixer que poc vam fer els de dins, i poc van ajudar els de fora, perquè el dictador es va morir al llit, i segurament encara estaria al seu lloc si fora viu, perquè vulguem o no tenim al seu successor i pareix que les coses continuaran com estan.
Si per aquells temps, també el molí opinava que feia falta una revolució que ens portara a la democràcia, somiava en una societat mes igual, lliure, on cada persona pogués pensar el que volguera, dir el que pensava, fer i actuar lliurement, i fora respectat per els altres i respectara a tothom. Per això hui al veure la nostra no puc dir que és el que jo volia, ni estem on volia arribar, segurament era jove i utòpic...
Anys després, quan les aspes han estat mogudes per molts vents, i malgrat que segueix creient en la necessitat de moltes revolucions, en fan molta por , i en fan por perquè no mai sabem on arribaran. Tal vegada la ultima gran revolució feta en aquest mon va ser per a tirar fora un “rei” autocràtic i poc demòcrata que tenia al poble un “poc oblidat”, em referisc al Sha de Persia, i si mirem hui el resultat de la revolució, la situació actual de Iran, no sé si el poble iranià i el mon han guanyat molt.
També com dia abans, la democràcia de vegades resulta ser un altra cosa de la que esperàvem. Hui, quan per els mitjans de comunicació veiem, escoltem, o llegim el que diuen els nostres politics, i els intocables tertulians, aquest molí dubta molt que aquesta siga la democràcia somiada, perquè insultar, ofendre, no és democràcia. I molts del que hui fan això emparant-se en la llibertat que dóna la democràcia, fàcilment si un dia ells pogueren no deixarien al altres gaudir d’eixa llibertat. Deu ser un dels errors de la democràcia, que és per a tots inclòs els antidemocràtics.
Per tot això és per el que em fa por el que esta passant en aquests països, no perquè estiga contra les revolucions i la democràcia, sinó perquè no sé quin serà el resultat final, i si els països autoanomenats defensors i propagadors de la democràcia seran capaços d’acceptar els resultats i si eixos seran bons per al poble, que és a la fi el que deuria importar-nos.
I dic això, perquè tenim exemples no molt llunyans, el famós “trio” volia enderrocar un dictador i posar una democràcia al Irak, i tots sabem quin ha sigut el resultat i com el canvi a segut pitjor per a el poble iraquià. També Algèria viu en un continu estat d’excepció des que fa una vintena d’anys el partit islamista FIS, guanyara la primera volta de les eleccions. També a Palestina, les eleccions van donar la majoria a Hamas, però això no ha fet canviar al president, y Hamas mai ha sigut reconegut pes els Estats Units, ni per altres països occidentals, que l’han declarada organització terrorista.
Per això, vist el que ha passat en altres llocs, no tinc tant clar com ho té tanta gent “sabuda” dels mitjans de comunicació, politics, etc . que el camí pres per aquets països els porte al bon port.
Però no tinc més remei que reconèixer dues coses, la primera que si bé la democràcia no és el regim perfecte, si que és el millor que existeix, i la segona, que tothom te dret a equivocar-se, i aquets països també. Sols que si s’equivoquen, esperem que tinguen forces per a rectificar.
Etiquetas:
DECOCRÀCIA,
DEMOCRACIA,
EGIPTE,
EGIPTO,
REVOLUCIÓ,
REVOLUCION,
TUNEZ,
TUNÍSIA
|
0
comentarios
Suscribirse a:
Entradas (Atom)