Visites
martes, 3 de mayo de 2011
20:08 | 
Publicadas por
The blue windmill
És veritat que la societat es canviant i cada vegada més de presa, és veritat que molts conceptes han tingut que adequar-se als canvis socials, però tal vegada perquè esta molí tinga ja anys o perquè en certs moments està cansat de pensar que hi ha coses que no arriba a entendre.
Ja fa molts anys quan començava a entendre que era això de la política va ser quan Carillo (PCE), Marchais (PCF) i Belinguer (PCI) van inventar el “Eurocomunisme”, i van trencar d’alguna manera amb la tutela de la URSS i del PCUS.
Anys després Felipe Gonzalez abandonava, també amb molt de soroll el marxisme, tot això ho anava comprenent i assimilant, com el que Fraga defensara la democràcia, costava de tragar però a poc a poc entrava, era la lluita per la supervivència.
Anys després Felipe Gonzalez abandonava, també amb molt de soroll el marxisme, tot això ho anava comprenent i assimilant, com el que Fraga defensara la democràcia, costava de tragar però a poc a poc entrava, era la lluita per la supervivència.
Des de aleshores els partits politics ha anat adaptant i modificant contínuament els seus idearis, no sé si per a treballar millor per a la societat, per a apropar-se més al que la societat pensa, perquè és el que ells pensen, o per necessitat de supervivència. Cada vegada més son mes difícils de diferenciar, i cal fixar-se molt en xicotets detalls per a poder diferenciar-los, sobretot quan parlen d’economia, tal vegada perquè la política econòmica ja no es una assumpte nacional, tal vegada perquè la dicten els bancs y les grans empreses multinacionals.
En costa cada vegada més quan els sent parlar, creure el que diuen, creure que ells creuen en que diuen, es per a mi molt difícil creure a la dreta quan parla de drets humans, de drets socials a la vista del que després fa i dels seus amics. Pitjor ho tinc quan veig quan l’esquerra decreta retalls de salaris, allarguen l’edat de jubilació o dona ajuda a Bancs amb milions de beneficis, i aprova EREs a empreses que els directius tenen sous multimilionaris, quan ara i adés s’omplin la boca parlant dels drets del treballadors i dels drets socials. Em costa d’entendre.
No sé si realment es la societat qui va per davant, si son els politics, o si tots estan una mica ....
Jo sempre intente mirar un poc com diuen entre línies, de vegades entre paraules, inclòs entre lletres, per tal de diferenciar a uns i altres, però tinc que reconèixer que cada vegada em costa més, tant és així que de vegades crec que esta societat està boja, o tal vegada siga jo el boig, i és que cada dia hi ha alguna cosa que em trenca els meus esquemes, ja no em pare a pensar com un polític com Berlusconi pot ser per primer ministre a Italia, ni com Camps pot arrasar ala Comunitat Valenciana, i és que després del que vaig llegir l’altre dia que em va deixar estordit ja tot es possible.
Era el primer de maig i a la premsa es parlava de les manifestacions dels treballadors per tot arreu, vaig voler saber que hi havia passat a altres llocs i em vaig ensopegar amb una foto de la francesa Marine Le Pen (F.N- Extrema dreta) amb una manifestació de treballadors, i vaig llegir i no em creia el que allí posava “ Marine Le Pen: candidata preferida dels obrers”.
Estem bojos o que? No ho entenc.
17:52 |
Publicadas por
The blue windmill
Hui he quedat sorprès al llegir que el nom en clau de Osama Bin Laden a la operació que a conduit a la seva mort era el de “Gerónimo”, perquè de seguida han vingut al meu record moltes de les pel·lícules que aleshores diem de “indios y vaqueros” (hui western) on ens presentaven a un “Gerònimo” sanguinari que atacava als pobres soldats, que naturalment sempre acabaven guanyant, però que mai ens contaven la veritat, mai ens deien que va ser un cap apatxe, l’últim i que va lluitar per la seva terra, per a que el seu poble poguera viure lliure en la seva terra i no desterrat a una reserva com si d’animals parlarem, hui per sort coneixem la vida real de Geronimo, prou diferent de la que ens contaven les sempre patriòtiques pel·lícules americanes.
No sé si al posar-li “Gerònimo” a Bin Laden el que volien els americans era que també este fora l’últim “Gran Jefe Taliban”, o es que hi ha altres ressemblances, jo no en conec, y no seré jo qui defense l’actuació i la manera de lluitar de Osama, però tampoc ho faré de la manera d’actuar dels americans.
Per a mi la vida d’una persona esta per sobra de tot, no m’agraden les guerres perquè es perden vides, i les revolucions moltes vegades necessàries acaben arrossegant la vida de molts innocents i d’altres que tampoc volien posar la seua vida en perill. Els actes terroristes dels talibans estan molt lluny de ser actes revolucionaris, son sols això actes terroristes com molts altres, i de vegades la venjança per més que la vulguem vestir de justícia nio és més que un altre acte terrorista.
Gerònimo, l’apatxe, va patir la mort de la dona i fills a mans del exèrcit americà, desprès va lluitar amb els seus i al final es vá entregar i va estar jutjat, i condemnat. Gerónimo Bin Laden, sols ha estat ajusticiat, perquè per molt que ens vulguen fer creure la ordre segur que era “ muerto, nunca vivo”, i un país, o uns països, que sempre estan parlant de justícia tenien que haver-lo fet presoner, jutjat, i condemnat o no. I això que en altres moments va ser un dels seus amics, un soci, un col·laborador.
Abans jo sempre em posava al costat dels “Indios”, hui no em puc posar al costat del Talibàn, però tampoc m’alegre de la forma en que ha mort.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)