LE MOULIN BLEU

Que Osiris, Isis y Horus (el meu preferit) els escolten.

Mira que les gusta enredar.

Hace unos cuantos años la Sra. Botella, ya quiso mezclar las peras y las manzanas, y se armo un pequeño lío intentando sumarlas y no se si al final llegó a algún resultado.

Ahora son los otros,a los que también les da por mezclar años con neutrones, intercambiarlos, como si fuesen cromos, aunque la verdad no se quien tiene los años y quien los neutrones.

Conociéndolos, por suerte solo de referencias, y viendo como están actuando me temo que al final seremos los mismos los que pondremos nuestros años y sufriremos los efectos de los neutrones, y es que no se por que regla de tres al final siempre pagamos los mismos.

En fin, parece que volvemos a la época del trueque, i todo es intercambiable, y como es muy fácil cambiar lo de los demás sin preguntarles a los afectados... pues allá van ellos.

Yo, puestos a cambiar, combaría la ineptitud por la eficacia, aunque, por lo que se ve, de lo primero debe haber muy mucho y de lo segundo poco.

Y si ahora se hacen estos trueques, miedo me da cuando las gaviotas lleguen...

Fa temps que no escolte Serrat, i no sé perquè avui m'he despertat taral · lejant aquesta cançó.

Tenim el costum de no donar importància a moltes coses, i considerar que si no hi ha un gran esdeveniment les coses són iguals, no canvien. Per això de tant en tant ens fixem en alguna cosa, o instaurem alguna fita perquè semble que des d'eixe  moment la cosa canvia.

Jo crec que per això celebrem l'any nou, perquè semble que a partir d'aquest moment ha d'haver, o hem de fer coses diferents. També segurament per això celebrem els aniversaris, no com a senyal que hem arribat a un moment de la nostra vida, sinó per posar un punt en què ens proposem que alguna cosa ha de canviar, i si, supose que alguna cosa canvia, almenys el dígit l'any, de la dècada, del segle, de la nostra edat, o de la de qui o el que sigui ...

Però no és així, bé almenys així ho pense jo, encara que normalment i col·loquialment tinguem el costum de dir-ho així, el que fa que moltes vegades, la majoria ens ho creem.

Deia algú, no sé si poeta o filòsof, poc importa, que encara que el riu semble el mateix mai passa la mateixa aigua pel riu,i a això és al que em vull referir, com encara que ho semble, el riu no és el mateix , perquè l'aigua és diferent, també els nostres dies són diferents encara que sempre ens semblen iguals.

Cada dia surt el sol, és el mateix sol, però és diferent, i cada dia se'ns presenta una oportunitat nova, ens sembla que tots els dies són iguals perquè solem estar embotits en una rutina i no ens parem a pensar que que alguna cosa cada dia canvia en les nostres vides, si alguna cosa canvia almenys el dígit.
Cada dia quan surt el sol una nova oportunitat se'ns posa davant, una nova possibilitat de vida, de ser diferents de fer alguna cosa diferent, i si bé és veritat que moltes vegades no ens deixen fer-ho, també és veritat que en la majoria d'ocasions, ni tan sols ho intentem.
Hui per mi és un dia diferent, després de molts dies deixaré de fer una cosa que m'agradava, d'estar amb gent a la que d'alguna manera he arribat a estimar, així que ja és un dia diferent, per a mi i per a cadascuna de aquestes persones, i espero que sigui un dia millor, i l'inici d'una successió de dies nous i millors, tampoc és que siga dels que espera massa, però sempre millor esperar que desesperar.
Si, pensa-ho bé, perquè hui, i demà, i cada dia, com diu la cançó ... pot ser un gran dia, planteja-te-ho així.

Hace días había empezado esta entrada en la que estaba haciendo lo que después fue la SILLA CALIENTE, por eso me quede tan parado.

Tampoco voy a repetir aquí lo que allí se dijo, porque parecería repetitivo, y además de tanto piropo al final os lo creeréis, y tampoco es eso.

Casi sin darnos cuenta esto se ha acabado, de una manera u otra hemos pasado 389 horas juntos, el primer día me parecía una eternidad, y ya han pasado lo que me parecía iba a ser interminable.

Yo soy bastante introvertido (como Picasso), me cuesta mucho integrarme, pero de alguna manera en esta ocasión no me ha sido difícil, así que eso es mérito vuestro.

Me sabe mal que al final, después de tantas horas no os haya podido conocer mejor a todos, unos porque hemos hablado poco, otros porque como yo sois más cerrados, pero la verdad es que todos me habéis parecido GRANDES PERSONAS, y yo a las personas no les juzgo por su físico, ni por sus estudios, trabajo, ni nada de eso sino por la sensación que dejan en mi.

No voy a repasar, pues,  las cualidades que he observado en cada uno de vosotros, otros ya lo han hecho y muy bien, así que solo tengo que agradeceros a todos vuestro trato, vuestra simpatía, vuestro buen rollo, que es algo que agradezco porque muchas veces uno no encuentra motivos para sonreír, y vosotros me los habéis dado muchas veces.

Gracias.

No sé que pasará con el grupo, yo no me alejo, pero siento que molesto lo que me hace ser distante, pero siempre que me necesitéis aquí me tendréis, en lo que pueda ayudaros, solo tenéis que pedirlo.

Tampoco sé cual será el futuro de esta relación, pero estoy seguro de que no nos olvidaremos, como  dice Jacs Brel en su canción: "on oublie rien, de rien, on oublie rien du tout, on s'habitue, c'est tout"  (no olvidamos nada de nada, no olvidamos nada, nos habituamos, es todo).

Aquí procuraré estar con mis cosas, con mis neuras, en fin aquí estaré yo, y desde aquí intentaré seguiros a los que entréis en esta Blogmania, que se está poniendo de moda, y en la que tenia ganas de entrar, aquí espero estar el tiempo que el futuro me deje.

Jo que recorde mai vaig ser molt monàrquic, de xiquet m'agradaven els Reis Mags, per la cosa dels regals, i com a gairebé tots els nens de llavors i d'ara el meu preferit sempre va ser el Rei Negre, i ara molts anys després no em puc explicar com la nostra societat és tan racista si quan érem xiquets ens agradava aquest personatge. Igual és que ens agraden els negres quan ens regalen coses, però si cal donar-los ... això és una altra cosa.

Després recorde, ja de més gran, dels Reis Catòlics, els reis gots, visigòtics i tots aquests mai es van quedar a la meva memoria, els Catòlics si, per allò de "Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando", que sempre vaig suposar que això de "montar" devia ser algun joc o postura sexual.

   I d'ahi, ja pase al d'ara, al Juan Carlos, a qui potser alguns diuen que hem d'agrair la seva actuació el 23F, però jo sempre he pensat que aquest dia el va defensar més seu càrrec que als altres.És clar que algú ha d'ocupar aquest lloc, almenys així està en tot el món, però si algú s'ha d'ocupar de la Res Pública, perquè no algú que triem entre tots, i que puguem canviar si no ens agrada, i no tenir-nos d'empassar descendents més o menys vàlids, i consorts més o menys "públiques".

 No sé..., són idees que aquests dies m'han rondat pel cap ...