Visites
martes, 3 de mayo de 2011
20:08 | 
Publicadas por
The blue windmill
És veritat que la societat es canviant i cada vegada més de presa, és veritat que molts conceptes han tingut que adequar-se als canvis socials, però tal vegada perquè esta molí tinga ja anys o perquè en certs moments està cansat de pensar que hi ha coses que no arriba a entendre.
Ja fa molts anys quan començava a entendre que era això de la política va ser quan Carillo (PCE), Marchais (PCF) i Belinguer (PCI) van inventar el “Eurocomunisme”, i van trencar d’alguna manera amb la tutela de la URSS i del PCUS.
Anys després Felipe Gonzalez abandonava, també amb molt de soroll el marxisme, tot això ho anava comprenent i assimilant, com el que Fraga defensara la democràcia, costava de tragar però a poc a poc entrava, era la lluita per la supervivència.
Anys després Felipe Gonzalez abandonava, també amb molt de soroll el marxisme, tot això ho anava comprenent i assimilant, com el que Fraga defensara la democràcia, costava de tragar però a poc a poc entrava, era la lluita per la supervivència.
Des de aleshores els partits politics ha anat adaptant i modificant contínuament els seus idearis, no sé si per a treballar millor per a la societat, per a apropar-se més al que la societat pensa, perquè és el que ells pensen, o per necessitat de supervivència. Cada vegada més son mes difícils de diferenciar, i cal fixar-se molt en xicotets detalls per a poder diferenciar-los, sobretot quan parlen d’economia, tal vegada perquè la política econòmica ja no es una assumpte nacional, tal vegada perquè la dicten els bancs y les grans empreses multinacionals.
En costa cada vegada més quan els sent parlar, creure el que diuen, creure que ells creuen en que diuen, es per a mi molt difícil creure a la dreta quan parla de drets humans, de drets socials a la vista del que després fa i dels seus amics. Pitjor ho tinc quan veig quan l’esquerra decreta retalls de salaris, allarguen l’edat de jubilació o dona ajuda a Bancs amb milions de beneficis, i aprova EREs a empreses que els directius tenen sous multimilionaris, quan ara i adés s’omplin la boca parlant dels drets del treballadors i dels drets socials. Em costa d’entendre.
No sé si realment es la societat qui va per davant, si son els politics, o si tots estan una mica ....
Jo sempre intente mirar un poc com diuen entre línies, de vegades entre paraules, inclòs entre lletres, per tal de diferenciar a uns i altres, però tinc que reconèixer que cada vegada em costa més, tant és així que de vegades crec que esta societat està boja, o tal vegada siga jo el boig, i és que cada dia hi ha alguna cosa que em trenca els meus esquemes, ja no em pare a pensar com un polític com Berlusconi pot ser per primer ministre a Italia, ni com Camps pot arrasar ala Comunitat Valenciana, i és que després del que vaig llegir l’altre dia que em va deixar estordit ja tot es possible.
Era el primer de maig i a la premsa es parlava de les manifestacions dels treballadors per tot arreu, vaig voler saber que hi havia passat a altres llocs i em vaig ensopegar amb una foto de la francesa Marine Le Pen (F.N- Extrema dreta) amb una manifestació de treballadors, i vaig llegir i no em creia el que allí posava “ Marine Le Pen: candidata preferida dels obrers”.
Estem bojos o que? No ho entenc.
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
0 comentarios:
Publicar un comentario