Visites
domingo, 27 de febrero de 2011
20:05 | 
Publicadas por
The blue windmill
Ja sabia el que pensaven d’ell cadascú dels que li importaven, inclòs dels que no li importaven, havia escoltat el que volia i més, havia escoltat el que no volia saber.
Ara, sabia el que pensaven els uns i els altres, els amics i els enemics, els que es deien amics, i els que considerava enemics.
Sabia, els que eren fidels al que pensaven, i coneixia aquells que pensaven una o un altra cosa depenent d’on foren, en qui parlaren, el que els interessara, ja ho sabia...
Era l’hora de destapar el joc, ja podia mostrar les seves cartes, perquè sabia amb quines cartes jugava cadascú, era l’hora de dir que ell estava allí.
D’un cop es posaria de peus, i tots es quedarien estupefactes,al veure’l i molts acatxarien el cap amb vergonya recordant en que feia uns moments hi havien dit. Va començar el compte enrere, prenent forces per a aixecar-se, tres, dos, u...
Però malgrat el esforç el seu cos no va respondre, es va quedar quiet, ho intentà un altra vegada, i altres mes després, intentant prendre cada vegada més força, però...rés. Semblava com si una estranya força, el mantinguera lligat al fons del taüt.
Es feia tard, li quedava poc de temps per a actuar, si tardava molt, seria massa tard i aleshores si que estaria mort.
Però no tenia forces, no podia moure’s, ni cridar, ni...
Aleshores... estaria mort? O potser no?
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
1 comentarios:
estic convençut que no, hi ha un sentit meravillos de la vida que mai due de morir que es el lliure pensament.
Publicar un comentario